Les Memòries del president Pujol i naltros

 Per preparar una conferència a Solivella sobre el Pla de residus de fa 20 anys, vaig creure convenient llegir el llibre de Memòries del president Pujol dedicades als anys de govern. Em va sorprendre que no dedica ni una sola ratlla a la protesta ciutadana de 1990. Ni una. Òbviament surten tots els èxits de 23 anys de mandat d’una política de peix al cove: la corporació de ràdio i televisió, la implantació dels Mossos d’Esquadra, la immersió lingüística... Tanmateix, naltros no hi sortim. I no pot ser casual que es deixi de banda el moviment cívic que va aturar un abocador de residus industrials a Forès i una incineradora al Pla de Santa Maria. Aquest moviment va conscienciar a la societat, als partits polítics, a les entitats ecologistes i als mitjans de comunicació sobre com calia gestionar els residus i naltros van aprendre a ser protagonistes de la nostra pròpia història i no simples espectadors. Això, política i sociològicament tan important no hi surt.

Per què, doncs, no hi sortim?
 

Una resposta senzilla fora pensar que el moviment ciutadà es va oposar a una decisió del Govern de la Generalitat i en unes memòries hom només se’n recorda dels èxits, mai dels fracassos propis.

Una resposta complexa passa per recordar dos elements centrals de la manera de fer dels partits polítics tradicionals.

(1) CiU –com la majoria dels partits- funciona amb llistes imposades des del dalt, tancades i bloquejades, que és com dir que els militants no decideixen els seus líders i els ciutadans només voten cada quatre anys. I, és clar, el moviment social anti-residus va travessar aquesta línia vermella: els ciutadans sabien que volien i estaven disposats a defensar-ho contra partits i Govern. Els partits tradicionals tenen, doncs, una forma d’organitzar-se que fomenta la mediocritat i l’allunyament de la ciutadania.

(2) A més, la protesta pels residus va produir una “fractura social”: la polarització de la societat, a favor o en contra, sense “terme mig”, sense ambigüitats... I pels partits polítics que volem ocupar el màxim d’espai, l’ambigüitat els hi és una posició molt còmode. (Per exemple, algú sap realment fins on arriba el “dret a decidir” de CiU i quan es farà què?)

I ara, davant l’espoli fiscal que practica l’estat espanyol (60 milions diaris, que com a xifra absoluta no diu res però que dóna per fer un hospital cada dia de 160 llits), la sentència de l’Estatut i la manifestació multitudinària del 10-J, quan en definitiva creix l’independentisme sociològic, alguns líders de CiU i tot, absolutament tots els líders del PSC-PSOE parlen de“fractura social”.

Realment hi ha una “fractura social”? La resposta és NO, més aviat es repetirà allò que ja va passar pel Pla de residus: els ciutadans s’hauran de posicionar, democràticament, cap una banda o l’altra. Fet que no és nou: ha passat amb l’OTAN, l’avortament i, potser en un futur proper, amb el copagament sanitari. És normal, doncs, que en una societat avançada i en moviment es prenguin decisions democràtiques sobre les qüestions polítiques fonamentals.

I si el president Montilla i alguns líders d’opinió de CiU associen “un procés de construcció d’una majoria social sobiranista” amb “fractura social” caldrà que s’expliquin bé perquè en una democràcia madura i sense complexes no es pot permetre que s’empri la intimidació contra els que legítimament propugnem la independència del país. Si quan ells parlen amb alegria de “fractura social” volen dir quelcom més que una pressa de consciència de la societat, doncs que ho diguin clarament. Però d’aquí a 20 anys quan en Montilla faci les seves memòries cal que tingui el coratge de reconèixer que es va equivocar, que naltros som com Bèlgica, Quebec o Escòcia: democràcies del primer món... i que no passi com a les memòries del president Pujol que naltros no hi sortim.

Joan Casellas Carbó